L’equip d’Adrián Ferrandis va dominar a un dels seus rivals directes amb bon joc i gols espectaculars (0-4)
El CF Gandia s’ha posat en manera imperial i en la lliga ho saben. Era qüestió de temps -i paciència- que el equip que han aconseguit reunir Allibere Parri i Roberto Amarilla; es posara a funcionar i la ratxa de cinc victòries seguides davant rivals directes com Xàbia, Ontinyent o Tavernes ho deixa per escrit.
A Xàbia, un etern candidat a les primeres posicions, els gandienses es van mostrar com a equip ja fet. Dominant totes les facetes del joc i mostrant una claredat d’idees impròpia d’un escenari amb canvi d’entrenador no gaire allunyat en el temps; però Ferrandis ha sabut canviar els dubtes del principi, (després de perdre en Olleria va parlar de la pressió de l’entorn). Per una sensació de domini i aclaparar a l’adversari que li pot valdre per a moltes coses.
Per a començar, el tècnic està aprofitant per a endollar a tota la plantilla i a Xàbia, sense Bertó; Malón o Víctor, es va demostrar que no són només onze els candidats a jugar d’inici cada setmana. A més, el partit va servir per a “recuperar” a Guerrero que va obrir el compte golejador en la primera part. Amb una espectacular vaselina i al qual segurament el tècnic va voler motivar davant el seu ex equipe malgrat l’evident millor forma de Francesc; que va esperar en la banqueta. Maik va ocupar la plaça de Bertó i va desplegar classe i direcció. Mauro Melo juga a un altre nivell i en espera d’un millor partit de Nico; les arribades de Martí o Alvaro van completar un atac irresistible.
Brines també va demostrar que és un jugador amb el qual comptar i la resta va estar de notable alt. Això sí, al tècnic no li va agradar un pèl el final del partit. Els seus ja relaxats:
“No és que vulga fer sang amb el rival, però no hem de relaxar-nos mai per la samarreta que defensem”
Cert és que quan es guanya tot ve rodat, però aquest CF Gandia pinta molt bé.
